El “2″ del web 2.0

Des de la meva vessant de formador, recentment he col·laborat en el curs de postgrau International Law and Nonviolent Popular Struggle. Organizing for social change. L’organitzen conjuntament l’Institut internacional per l’acció no violenta (Novact), la Universitat de Barcelona i la palestina Al-Quds University, en col·laboració amb el Popular struggle coordination committe.

La meva aportació és una classe sobre mitjans socials, dins del mòdul sobre comunicació. La xerrada té dues parts. A la primera, poso en relleu quines són les transformacions que el web 2.0 ha portat en la manera de comunicar-nos, de relacionar-nos, de treballar, etc. Més enllà de discursos tecnoentusiastes, intento assenyalar on es troba el “principi actiu” del web 2.0, per no perdre’s entre focs d’artifici i poder treure-li profit a aquest entorn. En la segona part, repasso i classifico els diferents tipus de mitjans socials que ens trobem a la xarxa: blogs, wikis, xarxes socials de diferents tipus, serveis de microblogging, etc.

El curs és en anglès, però m’ha semblat interessant transcriure i traduir la primera part de la intervenció, per compartir-la des del blog. També teniu a disposició la presentació que serveix de suport.

Comencem per preguntar-nos què significa el “2″ en web 2.0. Dit d’una altra manera, què podem fer en el web 2.0 que no poguèssim fer en l’1.0? M’agradaria resumir-ho amb 5 verbs.

1. Participar

Intenteu recordar què acostumàveu a fer amb Internet, tot just fa uns 10 anys. La major part de les persones buscàvem la informació que unes altres havien publicat. A menys que fòssim programadors o en contractèssim un, no podíem mantenir un rol actiu a la xarxa.

Actualment, la situació ha canviat significativament. Resulta força senzill publicar la nostra opinió en un blog i difondre-la a través de les xarxes socials. Ja no té tant de sentit parlar de productors i consumidors d’informació. Per aquest motiu, autors com Marshall McLuhan o Alvin Toffler han introduït el concepte de prosumidors. Tot i que el terme pugui fer somriure, és cert que reflecteix el comportament ambivalent que mantenim la majoria d’usuaris d’Internet.

Aquesta característica obre un ampli camp per millorar la participació política. És també una manera de donar un feedback a companyies i organitzacions sobre els seus productes, els seus serveis, etc.

Al mateix temps hem de ser conscients que, a través de cada intervenció que realitzem a la xarxa, estem configurant la nostra identitat digital. Hi ha moltes persones que ens coneixeran només a través de la nostra versió digital.

De totes maneres, quan parlem de participació en el web 2.0, no ens limitem només a la comunicació bidireccional. Tenim exemples d’interaccions més àmplies, en què els productes, les polítiques, les idees, etc. les produeixen desenes o centenars de persones. És el que es coneix com a crowdsourcing.

Probablement, el millor exemple d’aquest fenomen sigui la Wikipedia, l’enciclopèdia col·laborativa i gratuïta. Però també en podem trobar a la indústria.

Local Motors, per exemple, és una companyia automobilística que té per objectiu produir vehicles adaptats a condicions climatològiques extremes, com el fred d’Alaska o el desert d’Arizona.  Doncs bé, el disseny dels seus productes es realitza a través d’un procés de crowdsourcing en què la comunitat pot proposar solucions para la mecànica, la seguretat, l’estètica, etc.

2. Col·laborar

Crec que hi ha una característica específica dels mitjans socials que intensifica la col·laboració i que queda evidenciada en el vídeo Social networking in plain english.

Com podem veure, el principi actiu dels mitjans socials per a la col·laboració és que fan molt fàcil trobar altres persones amb els nostres mateixos interessos o necessitats. De nou, deixeu-me aportar algunes evidències pràctiques.

En primer lloc, tenim les plataformes de crowdfunding, com Goteo o Verkami. Aquestes permeten demanar finançament per a un projecte a través de la xarxa. Habitualment, les persones que hi contribueixen obtenen alguna mena de compensació.

En segon lloc, vull parlar de Change.org. Aquest és un lloc web des d’on es poden iniciar peticions a companyies, governs o altres tipus d’institucions. Una vegada s’obté el nombre desitjat de signatures, els administradors del lloc s’encarreguen de tramitar la petició. És una manera senzilla d’incrementar els suports a una campanya, gràcies a la viralitat de les xarxes socials.

Finalment, deixeu-me introduir un exemple menys conegut: Patients like me.  Es tracta d’una plataforma de salut 2.0, en què pacients i les seves famílies estan en contacte amb professionals mèdics, per compartir informació sobre malalties rares.

3. Compartir

El web 2.0 és un entorn idoni per compartir continguts, coneixements, experiències. Això pot sonar estrany al principi, perquè d’entrada podem ser reacis a compartir gratuïtament allò que hem produït. Podem sentir que és injust o que en podem perdre el control. Però probablement, al mateix temps, ens estem beneficiant de continguts que altres persones han compartit. Potser una entrada en un blog, una imatge, un videotutorial a YouTube, etc..

Per això està bé que nosaltres també contribuïm al coneixement comú, per tal que “la roda segueixi girant”.

Com a exemple de coneixement compartit, deixeu-me mostrar tres fonts de continguts interessants, disponibles a Internet de forma gratuïta.

TED (Tecnologia, Entreteniment i Disseny) és una conferència que se celebra annualment a la costa oest dels Estats Units. Com que acostuma a haver-hi llargues llistes d’espera de persones que es queden sense poder assistir a l’event, els organitzadors van decidir pujar els vídeos de les xerrades al seu lloc web.

Google Public Data Explorer és un projecte en què algunes organitzacions internacionals com la OCDE o el Banc Mundial comparteixen els seus bancs de dades, que es poden visualitzar mitjançant gràfiques i mapes animats.

edX va acollir les primeres experiències de Cursos Massius Oberts en Línia, també coneguts com a MOOC, per les seves inicials en anglès. Es tracta de cursos en línia, que algunes universitats ofereixen gratis.

4. Crear

Tinc la sensació que aquest verb no es destaca tan sovint com la resta. Però probablement sigui el desencadenant de la participació a la xarxa. Una de les principals contribucions del web 2.0 és l’aparició d’una gran quantitat d’aplicacions que ens permeten crear contingut multimèdia i transmèdia, amb escassos coneixements previs. Podem muntar un blog o un lloc web, crear una presentació animada, publicar els nostres vídeos, dibuixar còmics o mapes mentals, etc. Una llarga llista de continguts que abans només eren a l’abast de dissenyadors i programadors.

5. Seleccionar i recomanar

Existeix un ampli consens que un dels principals problemes de l’era d’Internet és la superabundància informativa. Podem trobar pràcticament qualsevol cosa a la xarxa, així que el més difícil és distingir el que és valuós del que és simple soroll. Aquest fet pot produir una autèntica intoxicació d’informació, o, fent servir una altra “paraula fetitxe”, infoxicació.

En aquest context, es requereixen noves habilitats. Necessitem desenvolupar el sentit crític per seleccionar bona informació o, encara millor, bones fonts d’informació. Si en som capaços i compartim les nostres seleccions, és a dir si ens dediquem a recomanar bons continguts, aleshores la nostra reputació online millorarà, atès que molta gent a la nostra xarxa es beneficiarà de la nostra feina.

En aquest sentit, recentment s’ha suggerit que podria aparèixer un nou perfil professional: el del curador de continguts. Es tractaria d’una persona encarregada de seleccionar i classificar continguts de qualitat, dins d’una organització.

Per desenvolupar aquesta mena de tasques, resulten molt útils eines com els marcadors socials. El vídeo Social bookmarking in plain english ens explica en què consisteix.

Conclusions

En resum, podem veure que tots aquests verbs: participar, col·laborar, compartir, crear i recomanar, estan molt relacionats. Una cosa porta a l’altra i crec que tots ells en conjunt il·lustren el que significa el web 2.0.

Resulta bastant clar que l’horitzontalitat de la qual hem parlat ofereix bones possibilitats per a la comunicació dels moviments socials. Ho podem veure en diversos exemples.

Podem llegir versions no oficials sobre un esdeveniment determinat i, per suposat, podem difondre també fàcilment la nostra pròpia versió i, en general, les nostres idees. Les persones que estan vivint en primera persona una manifestació, una vaga o altres tipus de lluites, poden explicar-les directament i en temps real. Com hem vist, és fàcil trobar altra gent amb els mateixos interessos i preocupacions que nosaltres. Podem compartir tota mena de documents amb altres organitzacions o directament elaborar-los de manera col·laborativa.

Per suposat, no hem de ser innocents. Les principals xarxes socials i els sistemes de comunicació estan en mans de grans corporacions, amb els seus interessos particulars. Així que poden estar sota control i la informació pot patir censures.

A més, els entorns virtuals permeten la participació anònima i les identitats falses, fet que pot ser origen d’informacions no verificades o fins i tot de mentides.

Per tant, és molt interessant que les organitzacions socials es beneficïin dels mitjans socials, sempre que sàpiguen mantenir el sentit crític del qual parlàvem abans.